Sense avisar

Estava acabant-se l’estiu i m’envaïa una mescla d’alegria i tristor, totes dues provocades pels bons moments que havia viscut i que no tornarien. Pràcticament estava preparant-me les coses per entrar de nou a la universitat quan sense avisar em vaig trobar amb el missatge d’un amic: “Iei, et véns al Marroc?”

Sense saber molt bé perquè, vaig respondre que sí, i tant. Podria semblar una exageració, però és de les millors decisions que he pres mai. A penes vaig tenir quatre dies per desfer les maletes d’un altre viatge, comprar els vols, renovar-me el passaport i de baixar a Tarragona a conèixer a l’Àngels.

Si tenia cap dubte sobre el viatge, l’Àngels me’l va dissipar. L’amor pel Marroc i l’entusiasme en tot el que fa, ens va deixar a tots amb moltes ganes d’agafar l’avió quan abans millor.

I el viatge no podria haver anat millor. Des de les ciutats com Fes o Marrakesh, passant per la platja d’Essaouira o la inexplicable experiència en el desert. O creuar l’Atles, passejar per les cases blaves de Chefchaouen o simplement gaudir del preciós paisatge d’un país encisador en companyia del nostre guia, en Hussin.

Les memòries se’m mesclen i, com en tota experiència, el que queda és el que un recorda passat pel filtre del temps. Hi ha coses que desapareixen per sempre i n’hi ha d’altres que es queden per sempre. A vegades són les que menys t’esperaves, les que arriben sense avisar.

Gràcies Àngels, gràcies Hussin, gràcies nois.

Lluís Murgui